2.1 EL FLAMENC

El flamenc neix de la necessitat d’expressió del poble gitano andalús.

Gitanos, segle XIX

                                                  

Les primeres lleis d’aquest art jove es van començar a establir a meitat del s. XIX, però els primers fets històrics del flamenc daten  de finals del s. XIX on es reprodueixen escrits de la vida popular andalusa.

La seva evolució es veu afectada en major o menor mesura, per influencies dels principis dansaires d’altres modalitats i a la vegada, per la gran diferencia en l’establiment de les lleis i els codis del ball flamenc a tota la resta.

Les lleis i els codis s’enfoquen a partir del fet flamenc o moment on s’uneixen els tres elements; cant, ball, toc, per donar forma al ball.

Tècnica :

La tècnica del flamenc és única i diferent. No segueix una metodologia ni un vocabulari fixa. Es basa en la expressió liberal dels sentiments del propi “bailaor o bailaora”. No es pot comparar amb altres balls. Es deu per exemple a la manera d’utilitzar el cos o simplement les peculiaritats que comporta el fet flamenc.


"Hecho flamenco"

Cant
(Rocío Márquez)

Ball

Toc
(Paco de Lucía)

Això, però, no impossibilita formar-se en prestigioses escoles.

El ball és l’ham, el flamenc que entra pels ulls, el que salta a la vista. Viatgers europeus del segle XIX van quedar bocabadats amb l’art de les balladores i balladors de l’època, precursors, de les formes, els fons i les estètiques que encara perduren, (La Macarrona, La Mejorana, La Argentinita, Carmen Amaya...).

Com a primers testimonis, els viatgers romàntics del segle XIX, van fer descripcions amb detall sobre els balls que van presenciar en terres andaluses, molts d’ells en quests primitius escenaris de la dansa flamenca de llavors que eren els balls de llum d’oli als patis de veïns.

A mitjan d’aquell segle, el ball andalús començava a exhibir-se en espais més nobles. Els hotels sevillans podien acollir assajos oberts al públic en el seu saló de ball, on les acadèmies de l’època de vegades les viaren com a sales d’exposició, per a públic estranger.

Ja a principis del segle XX els cafès comencen el seu declivi. I els balls de saló i les varietats van apartant els balls andalusos. No obstant això, els contratemps es tornen en vents favorables, dons el ball flamenc dona llavors el salt als teatres. Com a dames teatrals del ball flamenc tenim  a Carmen Amaya, amb una proposta diferent que apel·lava, per la via directa, al flamenc més visceral. Així, va arrasar en els mes grans escenaris d’Amèrica, on va fugir desprès d’esclatar la Guerra Civil espanyola i on es va convertir en una de les estrelles de la dansa internacional.